Seeking the truth (A la recerca de la veritat) és un solo de dansa abstracte, físic i compositiu de Pau Aran Gimeno que es centra en els estats de frustració, desacord, necessitat de pertinença i sentiment de rebuig. Aquesta obra és una exploració que va més enllà de les qüestions col·lectives. Aprofundeix en la revolució interior de la identitat i contempla les trobades entre cultures i creences diverses. Planteja preguntes inquietants sobre la pertinença en un món on el rebuig aguaita a cada cantonada.

La Terra gira sobre si mateixa i alhora es trasllada al voltant del Sol sense que jo hi tingui res a veure. És simplement així. Al llarg de la meva evolució com a individu m’adono que el cos que habito no seguirà en aquestes condicions per sempre, que la Humanitat viatja perduda a la deriva, buscant alguna cosa que mai troba, corrent. Per què correm? A què o a on arribem tard? Durant els últims anys he experimentat una transició professional que em convida ara a reflexionar sobre el rebuig. Ja no es tracta de posar el focus en l’agraïment, sinó a entendre com bregar amb el sentiment d’abandó, negació i el ser ignorat.

Tots aquests aspectes atempten contra l’ego d’un mateix. En aquest moment cal prendre una decisió: accepto?, em revolto enfront del greuge? Rebutjar, menysprear també? Són moltes les possibilitats entre perdonar, deixar anar o esgarrapar de tornada. El rebuig ens afecta emocionalment i creativament. D’aquests obstacles també sorgeix la dansa. Una en resposta a tot allò que va ser i continua sent dolorós i desagradable.

Una dansa dedicada al silenci i ignorància de les persones i les seves males pràctiques; una dansa dedicada als qui ens han fet mal físic i mental al llarg de la nostra infantesa; una dansa dedicada a la política obsoleta i rància; una dansa dedicada als qui creuen que saben més que els altres i abandonen el vaixell salvant-se primer, sense paciència ni generositat; una dansa per als amors que mai van estimar i es van aprofitar de la nostra empatia. Una dansa en resposta a l’hostilitat que rep qualsevol col·lectiu minoritari o marginal només pel fet de ser-ho. Una dansa també dedicada a la censura. Un treball també dedicat a la revolució interior que experimentem en el nostre despertar de la identitat, així com la trobada (a vegades xoc) d’aquest despertar amb la societat i el món que ens rebutja o ens jutja.

Tot això es balla, té forma i contingut alhora. I per a això, cal posar-hi el cos. Una vegada més aquest té l’última paraula. Amb les accions i actes fets des del meu cos transformo l’espai i les sensacions que la injustícia em produeix. Lluny d’agrair, és hora de lluitar, encara que també des de la dolçor que requereix concentració. L’accés al vòmit de la violència és molt més fàcil. Trio la calma i l’urpa al mateix temps. Mai l’una sense l’altra.